La Vall de Sant Daniel

Una de les zones verdes més importants i boniques de Girona és la Vall de Sant Daniel i el seu magnífic monestir romànic de 1.000 anys d'antiguitat

Abans de tenir aquest nom, la vall havia rebut altres denominacions més fosques: Vall Ombrosa i Vall Tenebrosa, noms relacionats amb la seva densa vegetació i el seu tancament envers els turons que l'envolten. Va ser precisament l'arribada del cos de Sant Daniel l'any 888 després del seu martiri el que va fer canviar el seu nom antic per l'actual.

La vall

Aquesta vall es caracteritza per ser un extens paratge verd tocar de la ciutat de Girona replet de vegetació i fonts d'aigua naturals. S'hi pot accedir a peu des de l'església de Sant Pere de Galligants, on es troba el sepulcre de Sant Daniel (s. XIV) i el claustre del monestir (s.XII-XV), ambdós recomanables de visitar per apreciar el més pur art romànic.

La Vall de Sant Daniel es troba a l’est de la ciutat de Girona i ocupa una extensió aproximada de 768 ha. Està delimitada al nord per la serralada de Campdorà i Montjuïc i a l’est pel massís nord-occidental de les Gavarres, que suposa el tancament natural de la vall. A més, és on s'hi troba la conca del riu Galligants, que es forma en la mateixa vall per l’abundància de rieres i torrents que hi ha.

Els masos

Entre els segles XIII i XV es conformen la major part dels masos que encara es poden trobar avui en dia a la vall. A partir del segle XV, es consoliden els més importants de la Vall: el mas Pi, el mas Preses, el mas Miralles, la Torre d’en Rosés i Can Llinàs.

Els continus conflictes bèl·lics (la Guerra dels Segadors, 1640-1659, i la Guerra de Successió, 1702-1714) suposen una involució de l’agricultura, cosa que comportarà un abandonament del camp per part dels habitants dels masos de la vall. Tot i això, la recuperació no es farà esperar i es reedificaren el mas Miralles, el mas Lliure, el mas Poater i el Mas Noguer. A finals del segle XVIII i principis del segle XIX, la Guerra Gran i la Guerra del Francès empobriren molt l’agricultura de la vall.

Les fonts

La vall té fonts naturals en abundància, de les quals brollen aigües poc mineralitzades. Cal destacar la font d’en Pericot, que és la més antiga de la vall i fins al segle XVIII s’havia anomenat la font Romana.

També la font d’en Fita, la del Bisbe, la dels Lleons són espais recomanables de visitar, i la del Ferro que, a diferència de les altres, l’aigua que en brolla té un fort sabor metàl·lic i es recomana com a tractament en casos d'anèmia.

 

 

Share it in: